Els Canons de Benestar a Occident: Un Nen Feliç

Sempre es pensa que els nens i nenes tenen mancances afectives si no disposen de l'estàndar de família i entorn que proposa la cultura occident. Però potser no ens hem plantejat que, tot i ser imprescindible l'adaptació al medi on s'hi troben immersos, la cultura d'occident no predica veritats absolutes, ni molt menys, la manera correcta per damunt de la resta.
Això vol dir que si el món occidental té la freqüència més alta de totes les civilitzacions en matèria de Depressions Majors, Trastorns de personalitat Antisocial i/o Psicopàtic, Distímia per sentiment de Buit, Estrès pel frenètic ritme de vida... és realment encertat que es trobin imprescindibles els seus valors com a garantia del Benestar dels nens i nenes, que en el futur seràn els nostres adults? Els manca, realment, coses importants als nens de les famílies Monoparentals, o als fills de pare-mare assalariats i sense apartament a Benidorn? els manca quelcom imprescindible als gitanos que gaudeixen del "tablao" en comtes del PC o la PlayStation?
Potser s'anomena mancança perquè difereix significativament de la mitjana poblacional, i estem en l'error d'interpretació que qualfica de mancança a la diferència. No serem capaços de considerar les persones iguals des de la diferència?
Ja estem en el camí fa unes dècades d'equiparar la immportància i validesa de tots dos sexes i gèneres, des de la diferència, que és un valor important a entendre. Respectem les diferències sense malinterpretar-les.
Nens i nenes sense pare, ètnies no-blanques i occidentals sedentàries que sí són feliços sense PC, ni PlayStation, ni Renault Leon. Persones que gaudeixen d'una vida plena i no tenen propietats ni accions de Telefónica...
Poder hauriem de relativitzar una mica aquests patrons que marca la societat occidental majoritària, per tal de valorar també la resta, no?