La Brújula

Justo a tiempo subo al tren, de un salto. Por los pelos!
Y corro, canto, bailo de alegría ... porque allí están mis olvidadas alas!

Las veo de lejos. Seis filas de asientos me separan de ellas.
Las miro con deseo, me acerco a tientas,
y camino temblorosa mientras alargo los dedos,
por fin las tengo!

Las acerco, las observo, acaricio, las huelo...
y no puedo creerlo...
Están polvorientas, viejas, deshechas!

Lloro unos segundos antes de tirarlas con rabia.
Ahora siento pena, después sonrío como tonta...
y qué esperaba!
Cualquier cosa, descuidada años y años en un tren,
hubiese desaparecido en unas horas...

Creo que voy a quedarme en este tren,
sigo llevando esta bola de fuego en mi vientre
y a falta de alas,
ha crecido una fantástica brújula en mi frente.

Bambas, trenes, alas y Petra Pan

Sólo pretendía salir de aquella cueva, no sabía si por un instante o para siempre. Pero al salir de la cama, sin querer (darme cuenta), mis pies cayeron directos en las bambas.
Y allí estaba la puerta que nunca había visto abierta, pero lo estaba.


Fue entonces cuando empecé a irme... quien me conoce sabe
que rara vez consigo irme al primer intento, sinó que me entretengo,
espero, no sé bien bien qué, pero tardo (un poco, mucho... demasiado).
A veces hasta llego tarde cuando luego me esperan.


Esta vez no tardé menos... pero como nadie me esperaba,
me importó bastante menos.

Y me fui corriendo a la estación, esperando que Renfe
me ayudase en pleno agosto a irme lo más lejos posible de mi cueva,
más de lo que nunca estuve en 11 años.
Acabé cogiendo aquel tren donde sabía que podía encontrar las alas
que justo allí había dejado olvidadas.

Convi(ndiferencia


Me ahogó su media sonrisa,
me atragantó esa indiferencia,
escuchándole y bebiendo
mientras él se divertía con otros.

Abrí el portón para recuperar el aliento
y observé la cueva donde vivía
mientras me importaba tanto,
tanto, que siempre le mezclaba en mi tiempo
y le regalaba mi dignidad,
aunque sólo de vez en cuando.

Era tanto que en ese tiempo 
dormía con los ojos abiertos
esperando encontrarle otra vez, mirándome de frente.

Pero nunca llegué a dormir. Por eso, no desperté.


Me fui.

Sense papers i Empaperats


Ja ho deia mon pare setmanes abans del referéndum pel mercat comú: Comú? Còmor?!

I ho va tornar a dir abans del referéndum per a passar a formar part de l’Unió Europea.

La qüestió és que fa anys que ens venen la flipant moto engalanada de drets socials i laborals, avenç      econòmic, igualtat d’oportunitats: jaaaaa!    o estats del malestar que intenten metamorfitzar-se màgicament en Süecs, Alemanys o Holandesos.

Voliem estudiar per dret, sense endeutar-nos ni haver d’entrar en el maliciós espiral sense fi d’esgotadors tràmits per accedir a una beca; voliem tenir fills podent-los alimentar sense el coi d’actimel i sense haver d’estressar-los amb un munt activitats setmanals que els garanteixin els milers de coneixements per a guanyar mensualment, com a màxim, el que pagaràn per casa seva.

Necessitàvem enlluernar, acovardir i marcar al Tiet Sam, amb qui teniem una relació d’amor-odi des de feia moooolt temps.

I viure bé, amb més vacances , més diners i dret al treball igualment remunerat tot i no ser homes, sinó dones, fent la mateixa jornada laboral que els nostres metòdics veïns europeus, vivint confortablement en casetes de més de 35 metres cuadrats.

Ara tenim una moneda més guai, més fashion que el dollar, un pél més cara que l’antiga –ufff, quin mal, no m’ho recordis...-molt adaptada als qui ja anaven organitzadets feia temps però vestit de la Talla 34 per a nosaltres, quin maaal!!!

Anorèxics ens hem hagut de quedar perquè Papa Estat comencès a cagar-se viu i ens portès a l’especialista abans de passar pel metge de capçalera: recetazo “Deducció Fiscal per Maternitat” (efectes secundaris greus: desesperació per les mares dedicades que no cotitzen a la Inseguretat Social o es desdoblen entre canalla i jungla laboral), "Rebaixeta Fiscal per Hipoteca", i que no es noti que el sól ja no es pot ni trepitjar, i una altra deducció o xut speedball per tenir un lloguer escanyant-te quan ets jove (baixa’t els pantalons i espera’m allà que no farà mal, que tens més de quants anys? Ui ui ui..), Llei de la Dependència per a compensar als (als????) les         qui cuiden, curen, estàn presents i acompanyen a familiars en situacions de dependència més enllà del normal (terme impossible de definir però etèrnament en joc, per això, si en un termini de Quaaaaant?!!! “X” temps no ha rebut resposta, s’entendrà desestimada la seva sol.licitud...), Llei de la .... PROU!!!

I empaperats durant mesos i mesos abans de poder pendre alguna d’ aquestes prescripcions, a milers de persones nordafricanes, a qui papa i mama Estat del Benestar van convidar a casa mentre feien veure que anaven de cap de setmana, els falta algún paper; i tant a elles com a nosaltres ens ajudaria bastant, el punyeter paper.
Dubten si la vida amb drets humans que venien a buscar està a Europa, a USA o a l’Àrtic (mmm... a l’escola deien que existia, encara hi és???), segueixen anyorant la família, alegrant-se de tenir clar que allà sí que hi ha desigualtat, i flipant perquè encara creiem poder viure bé gràcies als Bancs, però sobretot a Pare Estat (i la Síndroma d’Estocolmo, esclar), bocabadats mentre ens troben amb el melic sagnant, incapaços de mirar res més ni curar-lo. I ploren ells, plorem nosaltres mentre intentem picar la palanqueta correcta de la capsa experimental capitalista que ens dispensarà el menjar, ens curarà l’amor propi i potser ens deixarà seguir dormint sota sostre sense electrocutar-nos abans... 

... 2 ANYS I MIG DESPRÉS D'ESCRIURE AIXÒ, DE SENTIR QUE AQUEST SISTEMA JA ENS ELECTROCUTAVA, ENS MATAVA... MOLTES DE NOSALTRES -més d'1 miler de persones- VAM VIURE AIXÒ:



I SEGUIREM ASSEGUDES perquè HEM FUGIT DE LA CAPSA EXPERIMENTAL... ara vivim a les places!

És un avió... és un mísil (de tants a l'actualitat)? noooo, és SuperFriend!!!

... aquella aburrida tarda en què, parlant en el parc sobre com okupar
un local per a posar en marxa el nostre negoci gens lucratiu sense
necessitar pagar un % de la nostra solidària activitat, vam detectar
alguna cosa extranya en el cel. Algú volava i ens sonava, però no
sabiem de què.
La meva sòcia tenia vista la seva esbelta figura, i l'altre colega
tenia vista la seva cara però no recordava de què.
I a mi... bé, l'atractiva curvatura del final de la seva esquena
em recordava a ell: incondicional company de batalles, migdiades
i interminables converses de qualsevol color.
... no podia ser, era ell! SuperFriend!

Volava com un ocell, onejant una lluent capa de Super Heroi.
Ens saludava en passar, acceptant que acabavem de descobrir
el seu gran secret... Ell que portava la vida estant a tot arreu,
consolant-te quan et sents fatal, acompanyant-te quan
necessites ajuda, carregant pes quan no pots tota sola, estant
amb el teu nen quan tu no hi ets. Fent front a dues hipoteques,
i les assegurances mèdiques pròpies de currar com a autònom.
Escoltant els amics que després no sempre tenen temps per
escoltar-lo a ell. Responent com un professional 24-hour a les
constants demandes sexuals de la més capritxosa de les
companyes.

I ara enteniem per què desapareixia misteriosament algun cop
durant uns minuts... perquè assistia a aquelles reunions express
amb la resta de SuperHerois!
Allà estava ell, solcant els vents per a trobar sempre una bona
solució, per estar aprop nostre i de tu també. Allà estava ell,
el SuperFriend!

I com que m'ha dit que no té vergonya, us el presento aquí també,
el SuperFriend!!!


El (des)orden de las cosas

Espero agazapada, observando ante mis ojos
cualquier oportunidad que esté por llegar.
Guardo lo que puedo, dejando lo mínimo material
y sin poder disfrutar como antes.
Recibo a contracorriente, aunque sea ajeno, el injusto desempleo.
Pero aún estoy aquí. Contigo, con vosotr@s, con ell@s...

Y celebro haber estado en Venecia hace 19 días,
no hace 13, cuando se inundó.
Celebro cambiar de piso en 3 semanas,
no en septiembre, cuando los estudiantes los hayan agotado;
y celebro haber plegado pronto del trabajo el jueves pasado
sin haber pasado bajo aquel enorme árbol
cuando cayó en la puerta a la hora en que suelo pasar.

Así ha de ser el (des)orden de las cosas ahora mismo...?
Yo confío en ti, vida.

Y acepto la verdad, aunque a veces sea tan y tan difícil
explicarla a quien tiene derecho a saberla.
Asumo las consecuencias de no esconderla...
y aplaudo a quien es capaz de escuchar
la respuesta a sus propias preguntas.

Yo sigo confiando en ti, vida.
Porque todo cae por su propio peso
(como los eucaliptus de Llars Mundet, jejeje).

Mi pobre corazón... Corazón Oxidado

Todo se derrumba y es tan fácil
Todos mis castillos son de arena
Todo lo que sueño es tan frágil
Todo lo que bebo es tu ausencia.


Y mi pobre corazón de hierro
Se me fue oxidando con las penas
Es que tengo sueño y no me duermo
Este fuego que ya no calienta.


Todo lo que canto es tan estéril
Todas las canciones son la misma
Muy pocas personas, demasiada gente
Diferente sangre de una misma herida.

Mi pobre corazón oxidado
Mi pobre corazón encogido
Mi pobre corazón todo el daño
Mi pobre corazón todo lo bueno vivido
Mi pobre corazón lo mas malo
Mi pobre corazón lo divino, 

lo valiente, lo cobarde, lo esperado, 
mi virtud y mi defecto, mi barranco y mi camino.

Mi pobre corazón no importa que sea pequeño
Mi pobre corazón siempre te echa de menos
Mi pobre corazón que no le caben ya las penas
Siempre que me duele me lo llevo de verbena.


Mi pobre corazón que me mantiene con vida
Mi pobre corazón siempre la luz encendida
Mi pobre corazón que a veces quiere salir
Mi pobre corazón que está enganchado a ti
Mi pobre corazón en directo
Mi pobre corazón en domingo
Mi pobre corazón en pelotas
Mi pobre corazón en Fa sostenido


Y mi pobre corazón se me fue oxidando
Y mi pobre corazón no ves que siempre está llorando...



http://www.youtube.com/watch?v=ryr_RXAcC5I



Nits de Gener en flames

Algun cop, preparant el sopar:

- Ei, avui sopem de tapes! - proposa el guaperes super friend, el catalan lover.
- Me pido la tapa del water! - responde ella. 

Qué caprichosa, oye. Y sigueixo somiant en un inusual silenci i contemplant realment l'opció de sortir a veure'l i menjar d'ell.

- Espero que el meu fill estarà llegint d'amagat perquè no em preocupi més per la seva passió pels seis interessos capitalistes. O potser s'ha quedat dormit en mala postura, com quan mira la caixa tonta en el sofà - pensa a deixar-lo ben acomiadat, a gust i descansant.

I s'adreça a l'habitació, a comprovar en quin estat està el seu amor. I el Yassine ja es treu la roba per a vestir-se de dormir, lentament, en silenci, amb aquella calma de quan no el mira ningú que li queda tan sexy. L'adoro.

- Mama, pots venir un moment? - musita el petit...
- Digues. Ei, què fas a aquestes hores amb l'ordinador encès? - recordo els costums contraindicats, pel bé de tots.
- Mama, deixa'm tranquil, no? - tan simpàtic i sintètic.

Així que decideixo sortir equipada amb el móbil, la preciada targeta de transport públic i el seu abric:

- No tornis fins que no t'ho hagis passat bé! - diu ell, l'amant de la llibertat mútua.

- I tant! Gràcies. Et truco si decideixo no tornar? - respón ella, per regalar marges més amples.

Com que la cuina sembla l'after hours en algunes cases, amb racó privat, zona de fumadors, música per a tots els gustos, wi-fi... acaba amb el saborós cul de la copa mentre apaga el foc i decideix deixar-se endur una mica massa abans de sortir acompanyada dels seus dubtosos desitjos:

- Alguns dies t'hagués dit bona nit amb aquest tacte si t'hagués tingut tan aprop com aquet teclat - li patinen els  dits entre les tecles, al ritme d'un atrevit impuls. 

Si hagués estat serena mai no ho hagués escrit... i ho reconeix perquè no ho està.

- Eeeehm... crec que t'estàs equivocant de persona. Quant trigues a arribar? Estem a l'Otto de Rambla Catalunya- aclareix el destinatari, en català ben clar i fent-se el suec. 

- No, no m'equivoco, però em sap greu que ho creguis - insisteixo terca, insistent i calenta per ell.

La qüestió no es si t'estima, la qüestió és si s'estimea a sí mateix- diu l'Osho. 

Ho corroboro. 
La qüestió és que m'estimi jo també. I també és veritat que és millor que alguns ens estimin a nosaltres mateixos per separat, pero no entre nosaltres.

Sí, vaig fer-me una dutxa freda, només aleshores vaig sortir. I vaig tornar a casa aquella nit estimant-me a mi mateixa tant o més com m'estimava el Yassine, amb flames incloses.

Canvis

Cuesta mirarse al espejo
cuando te despides de ti misma.
Y un peso te quitas de encima
porque ya no te echas de menos.

Y el invierno te llega ya a las rodillas
cuando acabas por ver que seràn otr@s
quienes añorarán tus antiguos esfuerzos.

Yo sigo aquí, aunque hablo y publico menos.