Sense papers i Empaperats


Ja ho deia mon pare setmanes abans del referéndum pel mercat comú: Comú? Còmor?!

I ho va tornar a dir abans del referéndum per a passar a formar part de l’Unió Europea.

La qüestió és que fa anys que ens venen la flipant moto engalanada de drets socials i laborals, avenç      econòmic, igualtat d’oportunitats: jaaaaa!    o estats del malestar que intenten metamorfitzar-se màgicament en Süecs, Alemanys o Holandesos.

Voliem estudiar per dret, sense endeutar-nos ni haver d’entrar en el maliciós espiral sense fi d’esgotadors tràmits per accedir a una beca; voliem tenir fills podent-los alimentar sense el coi d’actimel i sense haver d’estressar-los amb un munt activitats setmanals que els garanteixin els milers de coneixements per a guanyar mensualment, com a màxim, el que pagaràn per casa seva.

Necessitàvem enlluernar, acovardir i marcar al Tiet Sam, amb qui teniem una relació d’amor-odi des de feia moooolt temps.

I viure bé, amb més vacances , més diners i dret al treball igualment remunerat tot i no ser homes, sinó dones, fent la mateixa jornada laboral que els nostres metòdics veïns europeus, vivint confortablement en casetes de més de 35 metres cuadrats.

Ara tenim una moneda més guai, més fashion que el dollar, un pél més cara que l’antiga –ufff, quin mal, no m’ho recordis...-molt adaptada als qui ja anaven organitzadets feia temps però vestit de la Talla 34 per a nosaltres, quin maaal!!!

Anorèxics ens hem hagut de quedar perquè Papa Estat comencès a cagar-se viu i ens portès a l’especialista abans de passar pel metge de capçalera: recetazo “Deducció Fiscal per Maternitat” (efectes secundaris greus: desesperació per les mares dedicades que no cotitzen a la Inseguretat Social o es desdoblen entre canalla i jungla laboral), "Rebaixeta Fiscal per Hipoteca", i que no es noti que el sól ja no es pot ni trepitjar, i una altra deducció o xut speedball per tenir un lloguer escanyant-te quan ets jove (baixa’t els pantalons i espera’m allà que no farà mal, que tens més de quants anys? Ui ui ui..), Llei de la Dependència per a compensar als (als????) les         qui cuiden, curen, estàn presents i acompanyen a familiars en situacions de dependència més enllà del normal (terme impossible de definir però etèrnament en joc, per això, si en un termini de Quaaaaant?!!! “X” temps no ha rebut resposta, s’entendrà desestimada la seva sol.licitud...), Llei de la .... PROU!!!

I empaperats durant mesos i mesos abans de poder pendre alguna d’ aquestes prescripcions, a milers de persones nordafricanes, a qui papa i mama Estat del Benestar van convidar a casa mentre feien veure que anaven de cap de setmana, els falta algún paper; i tant a elles com a nosaltres ens ajudaria bastant, el punyeter paper.
Dubten si la vida amb drets humans que venien a buscar està a Europa, a USA o a l’Àrtic (mmm... a l’escola deien que existia, encara hi és???), segueixen anyorant la família, alegrant-se de tenir clar que allà sí que hi ha desigualtat, i flipant perquè encara creiem poder viure bé gràcies als Bancs, però sobretot a Pare Estat (i la Síndroma d’Estocolmo, esclar), bocabadats mentre ens troben amb el melic sagnant, incapaços de mirar res més ni curar-lo. I ploren ells, plorem nosaltres mentre intentem picar la palanqueta correcta de la capsa experimental capitalista que ens dispensarà el menjar, ens curarà l’amor propi i potser ens deixarà seguir dormint sota sostre sense electrocutar-nos abans... 

... 2 ANYS I MIG DESPRÉS D'ESCRIURE AIXÒ, DE SENTIR QUE AQUEST SISTEMA JA ENS ELECTROCUTAVA, ENS MATAVA... MOLTES DE NOSALTRES -més d'1 miler de persones- VAM VIURE AIXÒ:



I SEGUIREM ASSEGUDES perquè HEM FUGIT DE LA CAPSA EXPERIMENTAL... ara vivim a les places!